La Setmana d'art Modern celebrada a São Paulo el 1922 fou un manifest que trencá amb els academicismes que dominaven les arts brasileres, i obrí camí a¡ moviment modern al nou món. Els modernistes – així és com s'anomenaven aquell¡ grup d'artistes i intel·lectuals vinculats a les avantguardes europees – buscaven trobar senyes per a la creació d'identitat pròpia, que tant es pogués reconèixer en l'esfera internacional com, sobretot, que fos capaç de produir un art compromès amb la cultura brasilera. L'enrenou provocat per les trobades que es donaren cita al teatro municipal de la capital paulista xocava amb la classe burgesa de caràcter agrícola, en una ciutat que creixia a ritmes frenètics. Entre conferències, concerts, exposicions, lectures de poemes i manifestos, la Setmana suggeria nous camins per a la creació d'una identitat nacional.
São Paulo, a principi del segle XX, vivia la seva primera gran explosió demogràfica. El 1886 la població era de quaranta-vuit mil habitants mentre que al 1920 ja en tenia cinc-cents vuitanta mil, gran part dels quals eren estrangers. Europeus, àrabs i japonesos s'ajuntaven als brasilers – una barreja de negres africans, indis i colonitzadors. De la mixtura de races, cultures i religions apareix l'accent paulista. Ponts, bulevards, viaductes, túnels i els primers gratacels canvien la configuració de la ciutat.
La velocitat de transformació de São Paulo és retratada per un dels artífexs de la Setmana, el poeta Mario de Andrade (1893-1945), amb els seus poemes publicats a Paulicéia Desvariada el 1922. L'obra destaca per algunes experiències literàries com el collage, la sonoritat futurista i accelerada, però sobretot per l’oscil·lació entre l'adhesió a la vida moderna i el seu rebuig més absolut. Amb Macunaíma, l’heroi sense caràcter (1928), l'escriptor paulista crea un mític personatge, tot recorrent al folklore i contraposant-se als estereotips importats. Macunaíma (complex terme indígena, de naturalesa ambivalent i contradictòria que podria ser traduït com a "gran mal") neix en una cabana – maloca – a l'Amazones, viatja per tot Brasil, i acaba vivint a la metròpoli, São Paulo. Posseeix poders que li permeten canviar d'identitat, un personatge en constant indefinició i moviment.
Durant la Setmana, el més eloqüent del grup dels moderns, Oswald de Andrade (1890-1954), provocava el públic amb les seves conferències: "Tupí or not Tupi, this is the question". Escrigué el Manifiesto Poesia Pau-Brasil (1924), de to nacionalista, i el Manifiesto Antropofágico (1928), que afirmava que la identitat brasilera era fruit d'un procés de canibalisme cultural. El terme antropofàgia fou Ares per Oswald d'un quadre titulat Abaporu (home que menja gent, en tupi-guaraní), que li havia regalat Tarsila do Amaral (1886-1973) el mateix any. La pintora paulista, vinculada als cercles artístics parisencs i autora duna preciosa sèrie que retrata elements de la fauna i la flora brasilera, era filla d'hisendats que van fer fortuna amb el cafè. Aquesta recerca antropològica ha marcat les arrels dels moviments artístics que se succeeixen al Brasil. Davant la possible falta d'identitat pròpia, aquesta seria, en tot cas, polifònica, mestissa i multicultural. De la Setmana sorgeix un model, on tot pot cabre: l’antropofagia. Alimentar-se de tot el que pot ser menjat, i d'aquesta digestió, en sortiria un art propi. Bossa nova, arquitectura moderna, tropicalisme, cinema novo, tribalisme; tot sembla tenir cabuda en aquesta immensa ciutat.
L'esdeveniment fou capaç de generar una inèrcia que després es multiplicà en la frenètica activitat econòmica i cultural que domina la gran São Paulo amb els seus divuit milions d'habitants. Un ric llegat artistico-cultural que es manté en la fisonomia de la ciutat fins avui, com les edicions de la Biennal d'art de São Paulo, o en el preciós patrimoni dels seus museus i galeries d'art. L’antropofagia no pot parar
notas
[Text publicat en la revista Els Temps d’Art, nº 18, març-abril 2005].
Affonso Orciuoli, Barcelona, España
